Tuesday 29 April 2008

Hedi Slimane: A photo.


Yesterday evening, I was reading the newspaper and something attracted my attention. I can say I liked it very much. I did not know its authour. I found out it was Hedi Slimane who thanks to Internet I know he is a famous fashion designer and photographer. The photograph belongs to his dairy. Some brushstroke remarks of mine on it: Its atmosphere, eroticism, sensuality, the body curves, the paintings on the walls, the whole composition, its plasticity, it looks like a fleeting sculpture..., although there's something about her left eye I don't like.

Sunday 27 April 2008

Easter.


Photobucket

This is a tale I wrote last Easter Sunday remembering the way I celebrate this feast when I was a child in my native village. I was born in a small town near the Mediterranean sea surrounded by orange trees, a river, an iron railway bridge and the happiness of childhood: we went to play the usual games for this date, eat the typical cakes, the balls in the evenings... It’s written in Catalan, my native language. I include, below, the Spanish version too.


Arriba la Pasqua. Avui diumenge és primer dia de Pasqua. Els valencians celebrem tres dies de Pasqua. La festa que no falte. A mi, en arribar aquests dies, em ve a la memòria els dies de la infantesa i la adolescència. La Pasqua d’aquells temps. Quan jo era menudet, la celebràvem, primer, amb els pares i altres familiars, després amb la colla dels amiguets i, més tard, amb els amigatxos.

Anàvem a l’estació, vora el riu, a un parell de quilòmetres del poble. Allí menjàvem les mones que lluïen formes extraordinàries d’animals portentosos, plenes d’anisets de colorins cridaners, esclafàvem els ous al front dels familiars i amics, botàvem a la corda cantant cançons de Pasqua, ballàvem la tarara, creuàvem el pont de ferro del tren que anava de Llíria a València i que, anys més tard, el govern de torn i, amb culpa de la municipalitat, eliminaria, sense cap escrúpol ni moralitat, deixant, així, incomunicat el poble amb la capital, però això vindria més tard. Aleshores tot i això érem feliços. El pont de ferro era, encara és, majestuós, travessava com un gran gegant negre el riu del meu poble rodejat de xops i tarongers, estranya i fascinant barreja que la natura ofereix per al màxim plaer dels sentits. I, sobre tot i per damunt de tot, en Pasqua estrenàvem les pasqüeres, les sabatilles esportives que eren tota una institució; qui no n'estrenava no era ningú i, com no!, volàvem el catxirulo, que en altres llocs del País anomenen milotxa. Bo, al meu poble en diguem catxirulo. Hi anàvem a volar-lo, corríem, soltàvem el fil i gaudíem com xiquets amb sabates noves- mai millor dit- dels catxirulos surant sobre el blau cel d’aquell poblet de tarongina de la Mediterrània blava i verda.


Teníem, aleshores, el costum que quan ja formàvem part d’una colla d’amics en la preadolescència i, més tard, en l’adolescència de dur un mocador al coll, vermell, brodat amb el nom que havíem triat, com ara Love Story, Los Supersónicos o qualsevol nom friki per l’estil. Pasqüeres noves, catxirulo, mona, corda de botar, mocador roig… part fonamental del pack. Per la nit, sopar de cabasset o de pa-i-porta a casa d’algun amiguet o amigatxo, tot seguit a ballar amb un tocadiscs les cançons de los Diablos, Fórmula V, Manolo Escobar i, ja d’adolescents, agafats amb les xicotes les melodies de Sandro Giacobbe, Richard Cocciante, Lorenzo Santamaría o Camilo Sesto. Als quatorze anys ja no estaven presents les mares. Allò era un alliberament. Els primers besos en la boca dels amics més guaperes i de les amigues més calentorres- era el llenguatge masclista de l’època-; com les xicones fan l’estiró abans, tu et quedes baixet i jo que, sempre he sigut més baixet que ningú, més encara. Els amigatxos em consolàvem dient-me. “nano, mira millor, així quan balles l’agarrat amb elles els arribaràs amb la cara a les mamelles- llenguatge d’adolescents amb les hormones desbocades.


Però, sobretot, els tres dies de Pasqua són dies de jugar, de menjar la mona, de botar la corda, de creuar el pont de ferro del tren, dels sopars de cabasset, dels balls en casa d’algú per la nit, de tocar les mamelles de les xicones, d’estrenar les sabatilles pasqüeres, i de volar el catxirulo. Eren dies feliços, eren dies de glòria, eren dies d’infantesa, eren dies d’ahir, de sempre.



“estos tres dies de Pasqua són tres dies de jugar... la tarara sí, la tarara no, la tarara mare que la balle jo... Un dia de Pasqua un xiquet plorava perquè el catxirulo no li s’empinava... Xiques boniques, Pasqua ja ve, dies de festa i de plaer. Si voleu vindre a passejar, a divertir-se i a berenar. Portem la mona, xica remonona...”


The Spanish version:


“Llega la Pascua. Hoy domingo es el primer día. Los valencianos celebramos tres días. La fiesta que no falte. Al llegar estas fechas, recuerdo mis días de niño y de adolescente. La Pascua que fue de aquel tiempo. Cuando yo era pequeño, celebrábamos estas fiestas, primero, con los padres y el resto de la familia, despues con la pandilla, los amigos y, más tarde, ya con vello, los amigotes.


Íbamos las tardes de esos tres días a la estación, que estaba junto al río, a un par de kilómetros del pueblo. Allí nos comíamos las monas que lucían formas extraordinarias de animales portentosos, llenas de anises de llamativos colores, espachurrábamos los huevos de los dulces en la frente de los familiares y amigos, saltábamos a la cuerda cantando canciones de pascua, bailábamos la tarara, cruzábamos el puente de hierro del ferrocarril que iba de Llíria a València y que, años más tarde, el gobierno de turno eliminaría porque era una línea deficitaria sin tener en cuenta que, así, dejaba incomunicado al pueblo con la capital de la comarca y la de la provincia, pero eso llegaría más tarde. Por aquel entonces, aún teníamos la bonanza ingenua de los primeros años. El puente de hierro majestuoso atravesaba como un gran gigante negro el río de mi pueblo rodeado de chopos y naranjos, extraña y fascinante mezcolanza que la naturaleza ofrece, allí, para máximo deleite de los sentidos. Y, sobretodo y por encima de todo, en pascua estrenábamos pascueras, las zapatillas deportivas que eran toda una institución. Quien no las estrenaba no era nadie y, ¡cómo no!, volábamos la cometa, que, en mi pueblo llamábamos catxirulo y en otros lugares milotxa. Íbamos a volarlo al río y a la estación; corríamos, soltábamos el hilo, disfrutábamos como niños con zapatos nuevos, y nunca mejor dicho, de las cometas navegando el cielo azul de aquel pueblito de azahar del mediterráneo verde y azul.


Teníamos, por entonces, la costumbre de que cuando ya formábamos parte de una pandilla de amigos en la preadolescencia y, más tarde, en la adolescencia, de llevar un pañuelo alrededor del cuello – el mocador- , rojo, bordado con el nombre que habíamos elegido: Love Story, Los Supersónicos o cualquier otro nombre friki de la época por el estilo. Pascueras nuevas, cometa, mona, cuerda, pañuelo rojo... partes fundamentales del pack. Por la noche, cena de sobaquillo en casa de algún amiguete o amigote. A continuación, el baile amenizado con la música que sonaba en el tocadiscos en forma de maleta: Los Diablos, Fórmula V, Tony Ronald, Manolo Escobar y, ya de adolescentes agarrados con las chicas, las melodías de Sandro Giacobbe, Richard Cocciante, Lorenzo Santamaría o Camilo Sesto, entre otros. A los catorce años ya no hacían acto de presencia las tenaces madres. Aquello suponía toda una liberación. Los primeros besos en la boca de los amigos más guaperas y de las amigas más calentorras- era el lenguaje machista de la época-; como las chicas hacen el estirón antes, tú te quedas bajito y yo que siempre he sido mas bajito que nadie, más aún. Los amigotes me consolaban: “ nano, mira, mejor, así cuando bailes el cogido con las tías les llegarás con la cara a las tetas- lenguaje de adolescentes con hormonas desbocadas.


Pero, por encima de todo, los tres días de Pascua, eran días para jugar, comer la mona, saltar a la cuerda, cruzar el puente de hierro, cenar de sobaquillo, bailar en casa de algún amigo, tocar las tetas a alguna chica de la pandilla al ritmo del Jardín Prohibido, estrenar las zapatillas pascueras y volar la cometa. Eran días felices, eran días de gloria, días de infancia, son días de ayer, de siempre.

Un dia de Pasqua un xiquet plorava perquè el catxirulo no li s’empinava... Xiques boniques, Pasqua ja ve, dies de festa i de plaer. Si voleu vindre a passejar, a divertir-se i a berenar. Portem la mona, xica remonona... (1)”


(1) Fragmentos de canciones populares valencianas de Pascua.

Un día de Pascua un niño lloraba porque la cometa no se le empinaba… Chicas guapas, la Pascua ya viene, días de fiesta y de placer. Si queréis venir a pasear, a divertiros y a merendar. Traemos la mona, chica guapetona…”

Photobucket

.

Tuesday 22 April 2008

Photo: Malva-rosa

I took this pic in October, 2002. It is the Malva-rosa beach, a grey, cloudy day I like so much.

Tears in Heaven

I know you're in Heaven, my best friend. Everyday I love you more, I miss you more. We'll meet in Heaven.

I must be strong and carry on
cause I know I dont belong here in heaven...

Beyond the door theres peace Im sure
And I know there'll be no more tears in heaven


Monday 7 April 2008

My best friend has died: 7, Ap, 2008.


My best friend has died. He has been my longtime companion for sixteen years. He died last night. This morning I got up, went to his bedroom, call out his name but got not answer, called him back, look at him, touched him. He was cold, his eyes wide opened. His body stiff. A friend of mine has been with me. We have covered him with a warm blanket, put a poem I’ve written to him and a little angel to guide him to Heaven in it. We have gone to the country, up on a mountain we have dug a grave, covered it with soil, a big stone with his name and the date of today on it. Some flowers on the earth, a prayer. The mountains around were enveloped in fog. He will be with me forever. Beloved friend.
T12

Sunday 6 April 2008

Secrets and Lies. Mike Leigh.


I watched it when it was released in 96. I still remember I thought it was a great movie. Some days ago I had the chance to watch it on TV. I keep thinking the same. I find it is one of those pictures I will never forget.

A drama, in the best sense of the word. A very emotional movie, full of loneliness and pleasures, humanity, pain and small emotions of happiness which are the most immense ones. A film where ordinary people live, suffers, looks for felicity in people surrounding them and in spite of secrets and lies which are in the middle of the way find it. A chant to life richeness, to people’s value. One of the main characters in a decisive moment pleads to leave away secrets and lies which causes hurt and wounds to each other. Only when we allow them to light healing is possible.

A film which touchs deep in your heart.

The players are great. To stand out, Brenda Blethyn.

Saturday 5 April 2008

Benjamin Biolay: Négatif.


I discovered this singer a couple of months ago.

His music and lyrics are dark strokes of hazy smoky atmospheres, melting away love relationships, which shape his work in a hermetic and inaccessible way and therefore with not millions of fans, fortunately.

Well known in France, less known out its borders, Benjamin Biolay was born in 1973; he’s Chiara Mastroianni’s husband, Catherine Deneuve and Marcello Mastroianni’s daughter.

He's been lyricist, arrangist and producer for great French singers like Juliette Gréco, Julien Clerc o Françoise Hardy.

He’s been regarded for critics as the successor for the French Chanson, especially for Serge Gainsbourg.

His style is a mix of pop and jazz, with intimate and, sometimes, gloomy arrangements.

This song is from 2003. Its title, Négatif. Here is the video:

Thursday 3 April 2008

Etienne Daho & Charlotte Gainsbourg: If


Etienne Daho is a legend in France, he's got a wide discography full of shades and great songs; he has imposed a peculiar style. Daho comes from the wave of the Rock from Rennes, from the beginning of the 80s and with ten albums he has become a cult hero for the French Pop. He has just released his last work, L’Invitation.

Charlotte Gainsbourg is an actress and singer, Serge Gainsbourg (!!!) and Jane Birkin's daughter (WOW!)

In 2003 Daho published Révolution and with it the single If, he sang a duet with Charlotte. It's full of sensuality. A very beautiful song, delightfully performed. I love this song and the way it is song by both.

The vídeo:

Wednesday 2 April 2008

Technorati

Technorati Profile

Graffiti.

Graffiti BCN Gen 03

I found this graffiti on a big wall in a street in Barcelona. I took the pic in January, 2003.